La instal·lació d’un ascensor és gairebé sempre motiu de polèmica al si de les comunitats de veïns. Poques vegades s’adopta la decisió d’instal·lar aquest important (i car) equipament sense el peatge d’unes discussions que, gairebé sempre, tenen a veure amb les reticències, si no la frontal resistència, dels veïns que preveuen fer-ne un ús menor la instal·lació, especialment els que habiten els habitatges més baixos de l’edifici.
La situació es torna més complicada quan a la comunitat resideixen persones grans o amb algun tipus de dificultat per a la plena mobilitat. En aquests casos, el debat ja no versa sobre la conveniència o comoditat de comptar amb un ascensor a la finca sinó, més important, sobre la contribució que un ascensor pot fer a garantir la mobilitat d’aquestes persones i l’accessibilitat de l’immoble.
“Els propietaris tenen dret a negar l’acord per a la instal·lació d’un ascensor quan aquest equipament permeti superar barreres arquitectòniques que dificultin la mobilitat dels veïns de l’immoble?”
Aquesta és la pregunta a la qual els tribunals es veuen obligats a donar resposta de forma molt recurrent, tal com passa amb la sentència de la qual avui us parlem dictada per la Secció 14 de l’Audiència provincial de Barcelona que revoca una sentència anterior que avalava l’acord d’una comunitat per desestimar la instal·lació de l?ascensor que reclamava una veïna, d’edat avançada i mobilitat reduïda.
Aquesta vegada, la proposta d’instal·lació va ser debatuda i sotmesa a votació a petició de la veïna interessada en una reunió, tot i no tractar-se d’un punt formalment incorporat a l’ordre del dia. Els veïns de l’immoble, una finca del 1925 en bon estat de conservació situat a la part alta de la capital catalana, van rebutjar amb l’únic vot en contra de la seva dona veïna el projecte i pressupost aportats. A criteri del conjunt dels veïns, el pressupost era excessivament elevat, el projecte presentava importants dificultats tècniques, la instal·lació comportava un impacte estètic negatiu a la finca i tan sols resultava viable instal·lar un ascensor de reduïdes dimensions que no podia prestar servei a la totalitat de la comunitat. Tot això, segons es va fer constar, en un context en què els propietaris havien hagut de suportar la càrrega econòmica d’importants derrames prèvies per sufragar altres despeses relacionades amb el manteniment de l’edifici.
Davant la negativa dels veïns a accedir a la instal·lació de l’ascensor, la senyora va acudir als tribunals de la mà de la nostra cooperativa invocant l’article 523.25-5 del Codi civil català. Un article que, com anticipàvem, autoritza els veïns que pateixin alguna discapacitat o siguin més grans de 70 anys o que convisquin amb persones en alguna d’aquestes circumstàncies a acudir als tribunals perquè siguin aquests els qui obliguin la comunitat a “suprimir les barreres arquitectòniques oa fer les innovacions exigibles, sempre que siguin raonables i proporcionades, per assolir l’accessibilitat i la transitabilitat de l’immoble en atenció a la discapacitat que les motiva”.
“Les circumstàncies concretes de cas s’han de ponderar adequadament, amb una atenció especial a la viabilitat tècnica, la raonabilitat de les mesures proposades i el benefici que pugui derivar en contraposició al seu cost econòmic”.
A primera instància, la demanda de la veïna va ser desestimada en considerar la jutgessa que no s’havia esgotat la possibilitat d’acord al si de la comunitat abans d’iniciar les accions legals i que el projecte aportat per la dona gran no acreditava suficientment la viabilitat tècnica de la instal·lació de l’ascensor ni el cost econòmic final.
Tot i això, interposat recurs contra la sentència davant l’Audiència Provincial de Barcelona (també per part de la comunitat, que exigia la imposició de costes judicials a la demandant) la Secció 14 va acabar acollint la petició de la veïna i condemnant la comunitat de propietaris “a fer els tràmits necessaris per instal·lar un ascensor i així millorar l’accessibilitat” de la finca.
A la seva sentència, l’Audiència Provincial de Barcelona considera que malgrat el dret de la comunitat a adoptar de forma autònoma les seves pròpies decisions i al fet que les polítiques públiques tendents a la supressió de barreres arquitectòniques no implica que un projecte com aquest s’hagi d’acceptar de manera automàtica, en aquest cas concret s’acredita la viabilitat tècnica de la instal·lació. Per contra, la comunitat i els propietaris no aporten dades que justifiquin manca de capacitat econòmica per fer front a la inversió.
Pel dret a la mobilitat i a una vida plena
L’existència de l’article 523.25-5 del Codi civil català no implica gens que les persones grans o amb dificultats per a la mobilitat puguin imposar sempre la voluntat a la del conjunt de propietaris a l’hora d’afrontar les inversions necessàries per a la supressió de barreres arquitectòniques i la millora de l’accessibilitat. Les circumstàncies concretes de cas s’han de ponderar adequadament, amb una atenció especial a la viabilitat tècnica, la raonabilitat de les mesures proposades i el benefici que pugui derivar en contraposició al seu cost econòmic. No hem d’oblidar que a les comunitats de propietaris regeix el principi d’autonomia a l’hora de prendre les decisions que convinguin millor. Però és important que les persones que pateixen algun tipus de discapacitat o dificultat especial per a la mobilitat, així com les d’edat avançada, sàpiguen de l’existència d’aquesta fórmula legal per aconseguir que els veïns i les veïnes no neguin injustificadament les inversions necessàries per garantir-los la seva dret a un habitatge accessible i un entorn adaptat a les característiques físiques. Que una decisió sigui democràtica, no vol dir que hagi de ser justa, equitativa ni respectuosa amb els drets dels altres.
- Descarregueu la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (PDF)
Montse Serrano, advocada de Col·lectiu Ronda.
Deixa un comentari