Sorolls, fums, olors…què són les immissions i què podem fer?

El dret de propietat ens atorga amplíssimes facultats per a disposar d’un bé i fer-ne ús, però no es tracta d’un dret il·limitat. En aquest sentit, les immissions constitueixen un dels límits imposats a l’exercici del dret de propietat de tal forma que el gaudi d’un bé, en aquest cas un d’immoble, no comporti una afectació més enllà d’allò raonable a la convivència i als drets de les persones que habiten les finques veïnes.

De la molèstia a la immissió

No totes les molèsties que podem arribar a patir al nostre habitatge tenen la consideració d’immissió. Per ser-ho, aquestes molèsties han de reunir una sèrie de característiques concretes:

• Origen humà i caràcter mediat: per ser una immissió, la molèstia ha de ser conseqüència d’alguna activitat humana desenvolupada a un immoble que causi efectes en una finca veïna. Per tant, queden excloses d’aquesta consideració les conseqüències d’activitats desenvolupades a la via pública (cosa que no significa que no puguin generar perjudicis) i les derivades de causes naturals.
  
• b) Relació de veïnatge: el Codi Civil català regula la qüestió de les immissions atorgant-li la consideració d’una manifestació de les relacions de veïnatge. Sent així, parlarem d’immissions quan l’activitat desenvolupada en una finca provoqui efectes indesitjats en una finca veïna. En aquest cas, la definició de finca «veïna» no implica necessàriament que parlem d’immobles contigus o confrontats directament sinó tan sols de que sigui possible establir raonablement l’existència d’una activitat pertorbadora en una finca origen de la immissió i el desplegament d’efectes d’aquesta activitat pertorbadora sobre una finca receptora, que pateix les conseqüències.
  
• c) Caràcter continu: el volum elevat de la música que escolten els nostres veïns durant la festa de celebració d’un aniversari fins a altes hores de la nit és una immissió? Doncs no, és una molèstia i segurament evitar-ho o posar-hi fre és una qüestió d’ordre públic, però no és pas una immissió. Per a que ho fos, aquests soroll hauria de ser una molèstia regular, continuada en el temps o, si més no, reiterada amb certa freqüència, encara que es tractés d’una molèstia «només» intermitent.
  
• d) Conseqüències mesurables: aquesta és una qüestió important, doncs és origen de no pocs malentesos. Els perjudicis han de ser, com hem dit, mesurables, però això no significa que hagin de ser materials, físics o corporals. Per entendre-ho, tornem a l’exemple a de la festa dels veïns. La incomoditat que em pot provocar escoltar durant hores una música que no ens agrada no és una immissió, perquè no hi ha forma d’objectivar el desgrat. En canvi, el volum de la música sí pot constituir una immissió perquè la pertorbació és mesurable (amb un sonòmetre) i existeixen paràmetres preestablerts sobre quin ha de ser el volum màxim dels senyals acústics que poden percebre’s dins una llar.

Immissions il·legítimes i substancials

Per últim, i abans d’explicar quines són les accions que podem emprendre per ser degudament compensats pels perjudicis soferts, dos conceptes més a definir breument. El Codi Civil distingeix entre immissions substancials i les anomenades immissions «innòcues», sent només les primeres les que ens legitimen per emprendre accions legals. És una distinció que té a veure amb la gradació de la pertorbació i no requereix de gaire explicació més enllà de la lògica de que ha de valorar-se en cada cas la gravetat i la intensitat de la pertorbació en qüestió.

La següent distinció que fa el Codi Civil és la que té a veure amb el caràcter legítim o il·legítim de la immissió. Es consideren legítimes les immissions que provenen d’una finca autoritzada legal o administrativament per desenvolupar les activitats que generen aquestes immissions. En aquest cas, les persones que pateixen la pertorbació estan obligades a tolerar les immissions sempre i quan aquestes mantinguin dins els límits fixats per la normativa que autoritza a desenvolupar l’activitat en qüestió. Una tolerància que, això sí, no impedeix els propietaris afectats exigir una compensació pels perjudicis soferts o per una eventual pèrdua de valor de la finca.

Què podem fer davant les immissions substancials i il·legítimes?

Definit breument el concepte d’immissió, toca parlar d’allò més important: quines accions tenim al nostre abast per protegir-nos i ser compensats per tots els perjudicis causats per aquestes immissions.

En aquest cas, la principal acció al nostre abast és la denominada acció negatòria que, en relació a les immissions, cal contemplar des d’un doble vessant: com a acció de cessament per obligar a la paralització de les activitats que provoquen les pertorbacions i compensatòria, per indemnitzar els danys causats.

L’èxit de l’acció negatòria obliga a posar punt i final a les activitats que provoquen les immissions il·legítimes i, si s’escau, a reposar i restituir els danys materials causats, retornant la finca afectada al seu estat anterior als perjudicis soferts així com a indemnitzar en concepte de danys i perjudicis per les possibles afectacions, ja siguin aquestes d’ordre material, sobre la salut o en termes de pèrdua de valor de la propietat.

Atenció a la prescripció

Com sempre recordem, a l’hora d’acudir als jutjats per defensar els nostres drets hem de tenir ben present el termini de prescripció, és a dir, el període del que disposem per poder reclamar legalment. L’acció negatòria en la seva modalitat de cessament d’activitat no està subjecte a cap termini de prescripció. Podem iniciar aquesta acció en qualsevol moment mentre es mantingui la pertorbació i molèstia. Per contra, si l’acció negatòria està adreçada a obtenir una indemnització per danys i perjudicis, el termini de prescripció és de 3 anys a comptar des del moment en què els afectats van tenir ocasió de conèixer raonablement l’existència de les immissions.

Montse Serrano, advocada de Col·lectiu Ronda