La Marta (nom fictici) fa quasi 50 anys que viu a una casa de l’Hospitalet de Llobregat. Ara, un jutjat de primera instància de la població l’acaba de designar com a propietària pel simple fet d’haver-la posseït durant tot aquest temps. El cas, guanyat des del nostre despatx, revela un cop més la singularitat d’una figura jurídica tan rellevant com desconeguda: la usucapió o prescripció adquisitiva. Des de Col·lectiu Ronda ja fa temps que defensem persones que es poden acollir a aquest dret, però són moltes les que encara el desconeixen.
I és que amb aquesta figura jurídica, ben antiga, s’estableix que es pot perdre una propietat per no haver-ne fet ús o, a l’inrevés, arribar a ser-ne propietari o propietària simplement pel pas del temps. La usucapió, també coneguda com a prescripció adquisitiva, és doncs un mecanisme legal pel qual una persona pot adquirir la propietat d’un bé –normalment immoble– pel simple fet d’haver-lo posseït durant un període de temps determinat, de manera pacífica, pública i ininterrompuda, en concepte d’amo. Aquest concepte s’arrela en el principi que el dret no afavoreix qui desatén els seus béns, i, en canvi, premia qui els cuida com si fossin seus.
Evidentment són necessaris uns requisits concrets com la possessió pública i pacífica, la no interrupció d’aquesta per part del propietari que figura en el Registre de la Propietat i un període de temps determinat (aquest varia depenent de la legislació aplicable al moment).
Una regulació específica a Catalunya
En l’ordenament jurídic català, i pel que fa als béns immobles, el termini per usucapir és des de l’1de juliol de 2006 de 20 anys. És una regulació diferent a la del dCodi Civil espanyol que preveu per a la prescripció ordinària un termini de 10 anys entre presents i de 20 entre absents (i que concorrin a més en la possessió els requisits de la bona fe i just títol), i de 30 anys per a prescripció extraordinària, sense distinció en aquest cas entre absents o presents i prescindint dels requisits de just títol i bona fe.
El dret català, doncs, no fa distinció de terminis, i és irrellevant que la possessió sigui entre presents o absents, amb o sense just títol i bona fe. El termini de 20 anys s’estableix com a únic i a comptar des de l’inici de l’adquisició de la possessió en concepte d’amo o titular del dret i sempre que la possessió s’hagués iniciat a partir de l’1 de juliol de 2006. Abans d’aquesta data, que marca l’entrada en vigor del Llibre Cinquè del Codi Civil català, la normativa aplicable era la Compilació del Dret Civil de Catalunya, que establia un termini de 30 anys per usucapir béns immobles.
Què implica per a les persones?
La usucapió pot ser una via legal per regularitzar una situació de possessió de fet: persones que han heretat finques sense registrar, famílies que han viscut durant dècades en un habitatge del qual ningú reclama la propietat, o fins i tot entitats que ocupen espais oblidats. Però per altra banda, pot provocar pèrdues per a propietaris desatents que, per negligència, acaben veient com el seu bé passa a mans d’altri.
Una de les confusions habituals és associar la usucapió amb les ocupacions d’habitatges. Però no són equivalents: l’ocupació no genera dret si no compleix amb els requisits legals, especialment el de possessió pacífica i pública, a títol d’amo. Moltes ocupacions són clandestines, o les persones que les duen a terme, sovint, no tenen voluntat aparent externa «d’actuar com a propietària o titular d’un dret real sobre l’immoble», sinó més aviat com una manifestació ideològica alternativa al dret de propietat, o, simplement, per tenir un sostre on dormi. I això les exclou del marc de la usucapió.
Deixa un comentari