En un article anterior explicàvem que a partir de l’entrada en vigor de la Llei d’Arrendaments Urbans de 1994, la Disposició Transitòria Segona de l’esmentada Llei, en els apartats 4 i 5, permet dues subrogacions per als contractes sotmesos a la pròrroga forçosa celebrats abans del 9 de maig de 1985. I que, quan la subrogació es produeix a favor del fill, la Llei estableix que el contracte s’extingirà en el termini de dos any o quan el fill assoleixi els 25 anys, excepte si el fill té una discapacitat igual o superior al 65%. En aquest cas el contracte durarà fins a la defunció del fill subrogat.
Per tant, la circumstància de la discapacitat del fill subrogat és de gran trascendència perquè permetrà que la subrogació, en comptes de ser limitada en el temps (durant dos anys o fins que el fill assoleixi els 25 anys), pugui perllongar-se fins a la defunció d’aquest fill subrogat.
Però no sempre el grau de discapacitat està reconegut administrativament, malgrat que s’hi tingui dret, i això ha donat peu a que ens alguns supòsits hagi estat denegada la subrogació més enllà dels dos anys amb aquest pretext per part de propietaris o administradors afectats.
Doncs bé, la Sentència nº 386/2014 del Tribunal Suprem, Sala Primera, d’11 de juliol de de 2014 (rec. 900/2012) va resoldre aquesta qüestió establint com a doctrina jurisprudencial que el dret del fill a subrogar-se neix des de que es trobi afectat per la discapacitat, encara que aquesta no hagi estat declarada en el moment de la defunció de l’arrendatari. Estableix literalment que «és suficient per a reconèixer la subrogació que es produeixi la situació de convivència i que el fill es trobi afectat per la minusvalia, sense necessitat que aquesta hagi estat declarada en el moment de la defunció per l’organisme competent».
Et pot interessar: La subrogació en els contractes de renda antiga: subrogació, termini i notificació
Montse Serrano, advocada del Col·lectiu Ronda
Leave a Reply