En línies generals i de forma molt genèrica, es podria dir que el propietari d’un habitatge arrendat té dret en determinades circumstàncies a recuperar anticipadament l’ús de l’habitatge o denegar una pròrroga del contracte de lloguer quan pugui acreditar la necessitat pròpia o de familiars propers d’ocupar l’immoble. De fet, la resolució del contracte per “necessitats de l’arrendador” és un dels supòsits que en el decurs del temps s’han anat flexibilitzant i, almenys fins a cert punt, facilitant amb les reformes i successives modificacions de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU).
És evident que la legitimació que la legislació concedeix a l’arrendador per exercir el seu dret a recuperar l’ús de l’immoble arrendat per raó de necessitat pot ser també una font de conflicte, en col·lidir frontalment dos interessos contraposats: el de l’arrendatari que vol continuar vivint a la habitatge on venia fent-ho i el del propietari persona física que aspira a ocupar un immoble que és de la seva propietat. Un conflicte que s’accentua quan parlem dels anomenats “contractes de renda antiga” en situació de pròrroga forçosa de vegades des de fa molts anys i amb preus habitualment molt allunyats dels que avui dia són comuns al mercat de lloguer d’habitatges. En aquests casos, són molts els propietaris temptats d’esgrimir la “necessitat” de recuperar l’ús de l’habitatge amb l’única pretensió de posar punt final a la relació que manté amb els llogaters i poder tornar a arrendar l’habitatge a canvi d’una renda molt més elevada o procedir a la venda de l’immoble.
La sentència que us presentem avui exemplifica, precisament, aquest tipus de conflictes. En aquest cas, es tracta de la demanda interposada pel propietari per resoldre el contracte de lloguer d’un petit pis a Barcelona de 52 metres quadrats i un estat precari subscrit el 1974 per una dona pensionista amb un fill amb disminució psíquica al seu càrrec. En la seva demanda, davant la qual vam exercir la defensa dels interessos de l’arrendatària, l’arrendador, propietari del pis des del 2006, arguïa la “necessitat” de resoldre el contracte per traslladar-se amb la família i viure a l’immoble argumentant que aquest manera reduiria el temps de trasllat fins al centre de treball com a director d’un establiment hoteler propietat de la seva família a la capital catalana, ja que ara vivia en una localitat distant en uns 40 minuts de cotxe.
” La legislació empara el dret del propietari a recuperar l’ús de l’habitatge llogat quan sigui necessari, però no a costa de sumir en la indefensió els arrendataris”
Ja us avancem, com podeu comprovar llegint la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 34 de Barcelona, que la demanda interposada va ser desestimada. És a dir, que el jutge no va validar el dret del propietari a resoldre el contracte i desallotjar la llogatera i el seu fill. I per quina raó no es va concedir la petició? Bàsicament, perquè la magistrada no va considerar creïble l’existència de la necessitat argumentada pel propietari.
Segons consta a la sentència, no resultava versemblant que el propietari adoptés la decisió de traslladar la seva família (dos fills menors i la seva dona) i substituir el seu lloc de residència actual, una casa enjardinada en propietat de més de 150 metres quadrats en una localitat costanera, per un pis en mal estat de conservació de només 50 metres quadrats per l’única raó de reduir el temps de desplaçament a un centre de treball on ni tan sols acudia diàriament. Un raonament a què la magistrada afegia altres consideracions com l’aparent manca de previsió del demandant respecte a qüestions tan essencials com el canvi de centre escolar que el canvi d’habitatge habitual imposava als menors, per exemple.
Al marge dels detalls concrets del cas en qüestió, l’interès d’aquesta sentència rau en la valoració que fa del concepte “acreditar l’existència d’una necessitat real” i l’anàlisi que fa de com la jurisprudència ha anat precisant la distinció entre allò “obligat strictu sensu i allò que és només caprici o inconveniència”. En aquest sentit, encara que la legislació ha anat taxant supòsits concrets de “necessitat”, la sentència ens recorda la necessitat de valorar cas per cas les circumstàncies concretes. I això és necessari perquè tot i que la normativa especifica que en cas d’estar davant d’una necessitat real de l’arrendador l’arrendatari no es podrà oposar a la seva pretensió, és obligació del mateix arrendador acreditar que la necessitat és real i creïble i no una mera estratègia destinada a resoldre un contracte en situació de pròrroga forçosa pensant en exclusiva en el propi interès del propietari.
Per tant, si ens trobem davant aquesta situació, és imprescindible consultar amb un advocat/da experta en la matèria, que pugui comprovar que la comunicació de resolució o denegació de la pròrroga forçosa compleix tots els requeriments necessaris, inclosa una justificació sòlida de la mesura. La legislació empara el dret del propietari a recuperar l’ús de l’habitatge llogat quan sigui necessari, però no a costa de sumir en la indefensió els arrendataris davant de les pretensions il·lícites dels propietaris dels habitatges on viuen.
Montse Serrano, advocada del Col·lectiu Ronda
Leave a Reply